LA TASSA DE VIDRE

Com sabem on és el límit de la nostra paciència? quin és el punt exacte del camí on ens hem d'aturar? quan és el moment oportú per deixar de fer el que fa temps que sabem que hem de deixar de fer? qui ens avisa? quina és la senyal? com sabem del cert que, encara que guardem aquella esperança de que les coses canviaran, no és així? Quan sabem del cert que hem arribat al final, i que cal trobar un altre principi.

foto via Pinterest Potser algun dia podré fer una altra vegada puntes. Potser demà seré prou valenta per provar-ho. Potser si li xiuxiuejo a cau d'orella que ho intenti els meus precs arriben a les seves oïdes. Potser amb una rebrincada aconsegueixo treure'm de sobre aquest guix asfixiant i m'allibero. Quan era a l'aire i vaig intuir la rebrincada, m'hauria d'haver imposat a la mala sort i provar de fer un pas enrere,però és clar,des de la meva posició no hi tinc res a pelar. Així doncs només em queda esperar, anar veient com em creixen les ungles i contemplar amb nostàlgia la sabatilla de ballet que ha deixat penjada al pom de la porta des que tots els ossos d'aquest peu,que sóc jo, s'han trencat en mil bocins.                                                                                                                                                     Lara

Les influències existents després de la guerra civil del nostre país, sens dubte que deixaven pòsit. Principalment les dones eren destinatàries de l’adoctrinament que s’exercia cap a elles per tots els mitjans de l’època. L’objectiu a conquerir, era el matrimoni. La solteria un problema, una anomalia. Joan Manel Serra ho diu en la cançó “La tieta”. Llibres que el títol ja ho expressaven “Manual de la perfecta casada”. Una part de l’Església, amb l’influencia que en aquella època tenia, abonava aquest comportament. Jo adolescent i vivint familiarment una situació força  precària, m’emmirallava en una veïna que creia administrava molt bé el seu temps. Cura total del pis. Em satisfeia veure-la arribar amb un ram de flors per ambientar la casa. A les tardes labor, que jo mateixa compartia anant a casa seva. El seu objectiu tenir-ho tot a punt per quan arribés el marit. Aquestes observacions feia que el meu desig era un dia poder-la imitar. Any 1954. Quinze anys i entro en el món laboral