LA TASSA DE VIDRE

Cada any, sense excepció, li faig una foto a l'ametller que té la meva veïna, la Rafaela,  al pati. Sempre estic atenta i vaig veient els canvis: primer els petits brots que sembla que esquincin la pell de l'arbre, les puntes verdes amb ganes d'esclatar i finalment els primers flocs blancs que més tard es convertiran en les meravelloses flors d'ametller. Però aquest any no. De cop he baixat l'escala i m'he trobat l'arbre així, ja disfressat amb la seva perruca blanca. On he estat aquest hivern? quines cabòries m'han assaltat baixant els esglaons? Fa més de 20 anys que espero amb delit aquest ritual. Vaig néixer a la primavera i m'agrada endevinar-ne el naixement a través de l'arbre de la Rafaela. Aquest any, encara que tard, també li he fet la foto. No està tot perdut. He arribat a temps pels pèls.

Com sabem on és el límit de la nostra paciència? quin és el punt exacte del camí on ens hem d'aturar? quan és el moment oportú per deixar de fer el que fa temps que sabem que hem de deixar de fer? qui ens avisa? quina és la senyal? com sabem del cert que, encara que guardem aquella esperança de que les coses canviaran, no és així? Quan sabem del cert que hem arribat al final, i que cal trobar un altre principi.